Estàs a: > > Maurice Eckhard: ´La societat està molt conscienciada que discapacitat no és sinònim de ´no capaç de´´

Maurice Eckhard: ´La societat està molt conscienciada que discapacitat no és sinònim de ´no capaç de´´

El ciclista Maurice Eckhard

El ciclista Maurice Eckhard

Natural de Barcelona, la seua família es va traslladar a València per motius de treball quan ell tenia cinc anys. S’ha criat a La Canyada (Paterna) i ara viu a Rafelbunyol. És ciclista des de l’any 2000 i esportista d’elit des del 2002, però el seu gran any ha sigut 2012. Maurice Eckhard (29 anys) ha guanyat la medalla de bronze en la prova de contrarellotge en els Jocs Paralímpics de Londres. Ens conta les seues impressions en aquesta entrevista.jpg
Natural de Barcelona, la seua família es va traslladar a València per motius de treball quan ell tenia cinc anys. S'ha criat a La Canyada (Paterna) i ara viu a Rafelbunyol. És ciclista des de l'any 2000 i esportista d'elit des del 2002, però el seu gran any ha sigut 2012. Maurice Eckhard (29 anys) ha guanyat la medalla de bronze en la prova de contrarellotge en els Jocs Paralímpics de Londres. Al seu palmarès cal afegir el Campionat del Món en ruta en 2007, any en que també va obtindre el bronze en pista i va quedar subcampió en contrarellotge. En 2010, va tornar a casa amb el bronze en contrarellotge; i en 2011, com a campió de la Copa del Món.

La seua psicomotricitat fina i la seua parla estan afectades des que el seu cervell va sofrir falta d'oxigen en el moment de nàixer, però allò no ha suposat cap impediment per convertir-se en titulat universitari i assolir els reptes que s'ha proposat. El següent és Rio de Janeiro 2016. Maurice Eckhard ens ho conta tot en aquesta entrevista.

El bronze a Londres 2012, què ha suposat aquesta medalla per a vosté?
Per a mi ha suposat, doncs, aconseguir una cosa de la qual anava darrere fa molt de temps. Sempre dic que aquest bronze m'ha costat nou anys aconseguir-lo, perquè jo abans de Londres vaig anar a Atenes i a Pekin. Quan vas a una Paralimpíada, vols tornar amb una bona recompensa i més encara quan veus que en el Campionat del Món, que es fa en els anys que no són Paralímpics, sí obtens resultats. Vaig anar a Atenes i, bum, un quart; vaig anar a Pekin pensant que sí i, bum, dos quarts..., així que guanyar el bronze a Londres va ser una cosa per a mi molt especial.

Com ho ha celebrat?
No ho sé... (riu) Ara he de pagar una paella a molta gent, als meus companys... Però en aquell moment, amb la meva família, amb molt d'orgull, em vaig posar a plorar, o sigui, no he fet res fora d'allò normal.

També ha assistit a diversos actes de reconeixement en la Universitat de València...
Sí, vam estar amb el rector Mónica Merenciano, Ana Carrascosa i jo. Ens va rebre, es va interessar com va anar... També acudírem a la Gala de l'Esport, que es va fer abans de la recepció.

Està preparant els Jocs de Rio 2016?
Ara, de moment, estic començant la temporada després d'un llarg descans i, clar, haver guanyat el bronze em fa ànim per a seguir endavant i a veure què passa.

Per què el ciclisme? Què li atrau d'aquest esport?
El ciclisme sempre m'ha agradat. La història va començar una mica quan jo era petit. Jo he viscut a La Canyada, a Paterna, des dels cinc anys. És una urbanització on no hi ha molts cotxes i tots els amics teníem bici; i la bici, diguem-ne, era l'única activitat amb la qual jo podia mantenir el ritme de igual a igual, perquè en el futbol o en el bàsquet he sigut i seré sempre el més maldestre, en canvi, en el ciclisme era l'últim en cansar-me. En l'any 99 em vaig apuntar a una penya cicloturista i, després d'anar cada diumenge a fer rutes, em vaig assabentar que havia ciclisme adaptat. Aleshores, ja vaig anar a la primera carrera, em vaig classificar per al Campionat d'Espanya i així, a poc a poc.

Pot explicar en què consisteix la prova de contrarellotge? Com és el seu entrenament?
En la prova de contrarellotge has de fer tu a soles, sense l'ajuda de ningú, un circuit determinat en el menor temps possible; i l'entrenament és a base de sèries i sèries i sèries...

Quant de temps li dedica?
Quan estic en ple rendiment, preparant una competició a un mes o dos, li dedique set dies de la setmana, vint-i-quatre hores, perquè en el ciclisme professional no compta només el moment que estàs dalt de la bici pedalejant, sinó que he de descansar, menjar bé, gitar-me a l'hora correcta per po aixecar-me al dia següent amb energia...

Com s'aconsegueix la categoria d'esportista d'elit?
Jo, sincerament, no ho buscava. Quan vaig començar, no ho vaig fer volent ser un esportista d'elit, volent cobrar tant..., jo buscava passar-m'ho bé, però la Feació em va explicar què havia de fer per a ser esportista d'elit i jo vaig accedir-hi. Ara sí, tal com estan les coses i tal com ha evolucionat l'esport paralímpic, que cada vegada és més professional, sí em preocupe. He de fer ciclisme, doncs, he de guanyar diners. Ara puc viure del que m'agrada, que ja és difícil, i com estan les coses, més encara.

Llicenciat en Ciències de l'Activitat Física i l'Esport, ha tingut res a vore la pràctica del ciclisme amb la seua elecció acadèmica?
No ho sé... Quan feia batxiller, des de sempre m'havia agradat molt l'esport, ja sigui futbol, ciclisme o esport en la natura, m'agradava molt practicar-lo. Però també m'agradava tot el que era imatge i so, i també disfrutava molt estudiant Geologia o Química, fins i tot, les Matemàtiques (pel raonament). Ara bé, en aquell moment ja estava ficat en el ciclisme i vaig decidir tirar cap allà perquè vaig pensar que era més compatible.

Pel que veig li agrada molt la Ciència... No ha parlat de Literatura o Història.
No, això ja menys (riu). Tot el que siga Ciències (la Geologia, com es formen les muntanyes), m'encanta, en canvi, la Biologia, com són les plantes, la fotosíntesi..., això no m'agrada. No sé, m'agrada molt moltes coses. I ja m'he plantejat alguna vegada estudiar Geologia, però no tinc temps pel ciclisme. Ja ho he passat prou mal en els anys que va durar la carrera, entrenar i estudiar.

Vosté és el primer esportista becat pel Programa d'Esport Adaptat de la Universitat de València. Una experiència pionera. Com va ser?
Per a mi tot açò va ser un orgull perquè esportistes en eixa època hi havia molts, i de tots m'elegiren a mi i apostaren per mi. Li he de donar mil gràcies a la Universitat. I em reconforta que gràcies a aquesta iniciativa s'hagen pogut beneficiar i es beneficiaran, espere, molts més esportistes.

Alguna vegada la seua discapacitat ha suposat un impediment per a dur a terme allò que s'ha proposat? En els estudis, en l'esport, en la vida...
Bé, potser alguna vegada m'han ficat obstacles, però jo com sóc una mica tossut, doncs, sempre per una via o una altra ho he aconseguit. Hui dia, tal com ha evolucionat la societat, és molt difícil que per culpa de la discapacitat..., l'únic impediment que pot haver són les pròpies persones i ahí ja entres en un estat de discriminació. Però cada dia que passa més, la societat està molt conscienciada que discapacitat no és sinònim de no capaç de, sinó capaç de.

Estudiar i ser esportista d'elit no deu ser gens fàcil. Com ho va aconseg

Data d'actualització: 5 de Desembre de 2012
Publicat en: Integració

Aquesta web utilitza cookies amb una finalitat estadística i per a facilitar la seua navegació Més informació

Aceptar / Acceptar