Estàs a: > > La Nau mostra en una exposició l’Yturralde més recent i sublim

La Nau mostra en una exposició l’Yturralde més recent i sublim

José María Yturralde, a La Nau.

José María Yturralde, a La Nau.

La Nau va acollir, del 21 de novembre de 2016 al 19 de gener de 2017, l’exposició ‘Yturralde. Cartografies del sublim’. Les obres de José María Yturralde, considerat un dels referents internacionals de l’abstracció contemporània, han estat exposades a València, després de 17 anys, ja que l’última exposició individual d’Yturralde a la ciutat es va fer a l´IVAM el 1999.

La conferència de premsa, durant la qual es va presentar l´exposició als mitjans, comptà amb les intervencions del vicerector de Cultura i Igualtat, Antonio Ariño; l’artista, José María Yturralde; el comissari de l’exposició, Santiago Pastor; i el director d’Activitats de la Col·lecció Martínez Guerricabeitia, José Pedro Martínez.

La Universitat se centrà en la producció més recent de l’artista, amb obres inèdites, algunes acabades en l´estiu del 2016. Una selecció que aplegà 11 obres de gran format que apel·laven a la sensibilitat del públic i el menaven a espais de reflexió i emoció mitjançant una cartografia inexplorada, en les quals preval sempre el sublim. Aquesta exposició formà part del conjunt d’activitats commemoratives del I Centenari del Col·legi Major Sant Joan de Ribera de Burjassot, del qual l’artista va ser col·legial becari per oposició durant la seua etapa formativa universitària.

José María Yturralde està considerat un dels pintors més excel·lents dins de la tradició europea de l’abstracció geomètrica. L’evolució de la seua poètica se’n mostra com un element explicatiu clau d’una part del que ha passat en l’art de l’últim mig segle al nostre entorn. És clarament valuosa per a l’anàlisi de la configuració d’una de les vies alternatives després de la crisi de l’informalisme. I també ho és per tal d’entendre el panorama divers de l’abstracció contemporània.

El projecte expositiu, que es pogué visitar a la Sala Martínez Guerricabeitia de La Nau, se centrà en la seua producció artística més recent. Es mostraren 11 obres de gran format que anaven des d’un dels últims ‘Postludis’ fins a les darreres creacions dins de la sèrie circular ‘Enso’ o d’una incipient línia de treball, visible en ‘Citrinitas’, on són fonamentals les ràpides variacions cromàtiques cap als límits del suport o altres rectes que regeixen en la composició. Es perseguia crear, amb una disposició per conjunts dialogants, diferents espais de reflexió i emoció, on prevalguera el sublim.

S’hi barrejaren obres monocromàtiques, amb grans extensions sensiblement graduades, amb peces que eren una mena d’aforismes pictòrics o ‘haikus’ visuals, dins dels quals la immensitat del que es pot conèixer es condensa en termes plàstics essencials. En d’altres, era el poder del buit el protagonista. En tots els casos, la llum, i sobretot el color, exercien una importància fonamental per fer veure essencialment allò que és inagafable, per arribar al sublim.

“Pretenc que les obres ajuden a pensar, a meditar, que siguen una finestra per obrir dimensions. De la mateixa manera que la mirada de Sant Francesc de Zurbarán, que s’exhibeix al museu Fine Arts de Boston, és capaç de transportar-te a un altre lloc, perseguisc arribar a aquest estadi de consciència a través, per exemple, de les meues abstraccions”, assenyalà Yturralde de les seues produccions més recents. A la sala s’exhibiren els seus horitzons, unes obres que, segons explicà, retrataven l’origen: “Tot sorgeix d’ací, de l’horitzó, com recorda un proverbi tuareg. L’horitzó és la morada del que és terrenal i del que és celestial”. Amb els horitzons convivien els cercles (que titulà ‘Enso’, una traducció del seu significat en japonés) i els fascinants buits.

El comissari de l’exposició, l’arquitecte Santiago Pastor, subratllà la idea d’“agent global” d’Yturralde, ja que és un dels pocs artistes contemporanis que ha aconseguit transcendir a escala internacional per convertir-se en una de les “fites de l’art espanyol” amb obres en les col·leccions, centres contemporanis i museus més importants del món. En aquest sentit, Pastor recordà com, ja en la dècada dels 70, Yturralde es va traslladar a Massachussets (Estats Units) per dedicar-se a la investigació i també exercir la docència al Center for Advanced Visual Studies del MIT, que després ha continuat al Centre de Càlcul i al Laboratori de la Llum de la Universitat de València i també a la Facultat de Belles Arts de la Universitat Politècnica de València, on és catedràtic des de 1994.

L’originalitat de l’obra d’Yturralde i aquesta capacitat d’aprehendre el “sublim del món” es recollia en l’exposició no solament a través de la metàfora del seu títol, sinó també en un audiovisual creat ‘ex professo’ per aquesta ocasió i que reunia les intervencions del catedràtic d’Estètica i Teoria de les Arts de la Universitat de València Román de la Calle, de l’historiador de l’art Tomàs Llorens, del professor del Centre de Càlcul Complutense de Madrid Isidro Ramos i del president de l’Associació d’Antics Col·legis del Col·legi Major Sant Joan de Ribera, Vicente Montesinos. A més, amb motiu de l’exposició s’edità un catàleg molt acurat que reproduïa les obres exposades i incloïa textos de l’escriptor Ignacio Gómez Liaño, de l’investigador UT Dallas Roger F. Malina, de Tomàs Llorens i de Santiago Pastor, cosa que permetia aprofundir en la trajectòria i les referències estètiques d’Yturralde. Tant el catàleg com el pòster de l’exposició han estat obra del dissenyador Dídac Ballester.

La Nau va permetre així descobrir les creacions més recents d’Yturralde, i això va estar el resultat d’un extraordinari procés de síntesi. Els plantejaments d’Yturralde durant les seues dues primeres dècades de carrera professional, des de la meitat dels 60 fins al començament dels 80, estaven arrelats en la intersecció conceptual entre art i ciència, i en els desafiaments perceptius.

El tema de les ‘figures impossibles’ és, potser, el més paradigmàtic en aquest sentit. Però no va ser l’únic àmbit d’investigació dins d’aquest camp de cultiu. Els treballs artístics amb els primers ordinadors, l’aprofundiment en les geometries de dimensions superiors, la utilització de làsers, la generació d’estructures volants, capaces d’aprofitar l’energia eòlica per elevar-se i definir nous ‘astres’ polièdrics al cel blau, en són d’altres de molt interessants. Hi van ser centrals, llavors, el seu pas pel Centre de Càlcul de la Universitat de Madrid i l’estada al Center for Advanced Visual Studies del MIT.

Més endavant, durant la part central de la dècada dels 80, es va produir un gir cap a posicions més expressives i, en certa manera, menys analítiques, on encara es troba. Aquest nou afany sintètic, clarament imbuït de la ‘colour field painting’ de Rothko, reflectia un interés explícit per la categoria del sublim. Les sèries ‘Preludis’, ‘Interludis’ i ‘Postludis’ són una mostra de geometries que s’esvaeixen i que ocupen el llenç fins als seus límits, amb una presència més etèria, lluny del caràcter objectual de les figures anteriors.

En l’actualitat, les seues propostes combinen aquests últims plantejaments amb una tornada a l’ús de signes geomètrics bàsics que irradien llum o l’eclipsen, i que es fan finalment visibles no per la seua delimitació explícita, sinó per les progressions lumíniques que adopten les àrees de color circumdants.

L’exposició va estar organitzada i produïda per la Universitat de València a través del Vicerectorat de Cultura i Igualtat i el Col·legi Major Sant Joan de Ribera de Burjassot. L’exposició va comptar amb les col·laboracions de la Col·lecció Martínez Guerricabeitia de la Fundació General de la Universitat de València i de la Galeria Javier López & Fer Francès (Madrid).

Més informació i horaris

Data d'actualització: 26 de Gener de 2017

Aquesta web utilitza cookies amb una finalitat estadística i per a facilitar la seua navegació Més informació

Aceptar / Acceptar